La bola de cristall Manel

Mira,
surt el sol a les ciutats on
haguéssim pogut viure
i una llum plena de pau va inundant
totes les cuines.
Jo faig pinta de tranquil, i tu
sembles tan tranquil.la.
I ens crido: “Treu-te la disfressa i
revela qui ets!
No em crec que sigueu la vida que
ens estem perdent”.
Mira,
tot ha anat segons el pla, quin
exemple d’harmonia,
això és creure en el que un vol i
invertir amb saviesa els dies,
si prens nota, crec que ens surt
un bon llibre d’aforismes.
I ens crido: ”Observant-vos les
mans, us he vist el truc!
No sou realment la vida que ens hem
perdut”.
Mira,
panderetes, serpentines, apa nena,
quines mitges,
hi som tots, sí, però fixa’t bé, com
et miro, com em mires.
Va, assumim-ho, els dies bons
gairebé som invencibles!
I ens crido: “Això és lamentable
teatre amateur!
I no la vida que se’ns escapa a cada
moment”.
Mira
com els nervis no han pogut, les
paraules que buscàvem.
Les diem i no fan por, les diem amb
la veu alta:
“Amor meu, sempre hi seré, amor
meu, com ho dubtaves?”
I ens crido: “Ja sé de què aneu i he
perdut l’interès!
Que la vida que ens hem perdut
simplement no existeix”