Passejant per Barcelona Francesc Pi de la Serra

Passejant per Barcelona un
dimecres cap al tard
he pensat ja fa una estona que no
estic enamorat.
M'he dit: "Tinc quatre pessetes que
és el que val un cafè
ara que les tinc, les gasto, i així
ja no les tindré».
Un rellotge deia l'hora i l'asfalt
llueix per mi.
Tinc el foc que em demana qualsevol
barceloní.
Fa baixada o fa pujada, ja no
recordo el que fa,
em saluda una noieta perquè canto
en català.
M'acosto i em diu: «Bon dia». Com,
bon dia, si fa fosc
Com que la rima és difícil em mira
i exclama: tosc!
«No sóc pobre ni estic sola, ni
espero cap pretendent».
Aquesta noia m'intriga pels seus
ulls i el seu accent.
Com que sóc valent, la deixo. Les
intrigues em fan por.
Malgrat les quatre pessetes un,
quan vol, és un senyor.
El capvespre continua, cada vegada
és menys cap.
Netegen una façana tota coberta de
drap.
Per fi un bar m’obre les portes
com si fos un gran amic;
passo de llarg, no m’agrada, sé el
que em faig i sé el que em dic.
Si les coses no canvien continuaré
passejant
això es deia el meu besavi i va
morir caminant.
Ja veieu que n'és, de fàcil, del
no-res fer una cançó.
Malgrat les quatre pessetes un,
quan vol, és un senyor.
Un senyor fotut de fàstic perquè és
queda en un racó,
el racó de les trompades quan es
vol tenir raó.