Passejant per Barcelona

Intro:

Passejant per Barcelona un dimecres cap al tard

he pensat ja fa una estona que no estic enamorat.

M'he dit: "Tinc quatre pessetes que és el que val un cafè

ara que les tinc, les gasto, i així ja no les tindré».

Un rellotge deia l'hora i l'asfalt llueix per mi.

Tinc el foc que em demana qualsevol barceloní.

Fa baixada o fa pujada, ja no recordo el que fa,

em saluda una noieta perquè canto en català.

M'acosto i em diu: «Bon dia». Com, bon dia, si fa fosc

Com que la rima és difícil em mira i exclama: tosc!

«No sóc pobre ni estic sola, ni espero cap pretendent».

Aquesta noia m'intriga pels seus ulls i el seu accent.

Com que sóc valent, la deixo. Les intrigues em fan por.

Malgrat les quatre pessetes un, quan vol, és un senyor.

El capvespre continua, cada vegada és menys cap.

Netegen una façana tota coberta de drap.

Per fi un bar m’obre les portes com si fos un gran amic;

passo de llarg, no m’agrada, sé el que em faig i sé el que em dic.

Si les coses no canvien continuaré passejant

això es deia el meu besavi i va morir caminant.

Ja veieu que n'és, de fàcil, del no-res fer una cançó.

Malgrat les quatre pessetes un, quan vol, és un senyor.

Un senyor fotut de fàstic perquè és queda en un racó,

el racó de les trompades quan es vol tenir raó.