La Jungla

Li vaig dir de fer una ruta,

de sortir d’hora, al matí.

Prop d’un riu acamparíem

just abans que es fes de nit.

Tinc hamaques, armes blanques,

tinc colònia pels mosquits,

per sopar piranya a la brasa

i tota la jungla per tu i per mi.

Però què va! Però què va!

Ella no hi volia anar!

Jo l’hi he dit, jo l’hi vaig dir,

i ella mai va voler venir.

I a la jungla els rius, si vessen, es transformen en pantà,

i quan ve l’època de pluges ja no s’hi pot arribar.

I ella no hi va voler anar.

I què me’n dius si faig trucades

i recluto alguns amics,

si sortim aquesta tarda

i a l’estany fem un partit?

Hi ha molt gruix, el gel aguanta,

no hi ha risc, no hi ha perill!

Que l’esport és saludable!

T’ho prometo, serà divertit.

Però què va! Però què va!

Va dir que potser més endavant.

L’hi vaig dir, vaig insistir,

però ella mai va voler venir.

I el desembre era l’època ideal per patinar,

però ja se sap que, el gel, si deixes passar els mesos es desfà.

I ella no hi va voler anar.

Fins que un dia dins el cotxe

excitat vaig proposar

de trencar per la drecera

de les corbes del barranc.

Apreciar unes bones vistes,

evitar les retencions,

inventar el nostre propi trajecte

que per l’autopista ja hi va tothom!

Però què va! Però què va!

Va dir “frena, que vull baixar!”.

L’hi vaig dir, vaig insistir,

però no va voler canviar de camí.

Vaig parar enmig d’un polígon i ella, en lloc de dir-me adéu,

cridava “no hi ha un bon camí, sinó que cadascú té el seu”.

I “si autopista i carretera són opcions tan diferents,

el teu camí i el meu”, va dir, “t’ho juro, no s’assemblen gens”.

I es va perdre entre unes mates remugant que era molt trist

que realment jo necessiti tot això per ser feliç.

I ella no hi va voler anar. X2