Formigues

Una hermosa plana


tinguí per bressol,


com la vigatana


no en veu altra el sol.


Jo fui la formiga


 de son pla i garriga,


del mas oreneta,


del camp rossinyol.

Vegí hermoses terres,


més d’una ciutat,


m’enfilí a les serres


de l’alt Montserrat.


Baixí a Barcelona,


la perla amb què l’ona


enriquí fa segles


l’antic Principat.

A casa hi tinc formigues.

Vaig trobar-les un matí

sobre el marbre de la cuina

i cap producte les ha fet fugir.

A l’esquerda d’on venien

vaig flitar un verí mortal

i, al tapar-ho bé amb massilla,

van sortir per la pica del bany.

Llavors amb un raig d’aigua les podia reduir,

van perdre-ho tot desconcertades dins un remolí.

En quedaven solitàries

i era quasi divertit:

tan aviat les perdonava

com les torturava entre dos dits.

Però, amb el dies fent setmanes,

vaig sorprendre’n escamots

al potos de la taula,

fent-se fortes dins d’uns albercocs,

i ja no em va fer gràcia fregar en el menjador

fileres platejades que es perdien pel balcó.

I avui, en estirar-me,

la foscor duia un brogit,

un silenci de formigues

ha trencat la calma de la nit.

El grapat a la mà dreta

és el que primer he notat,

el grapat que s’enfilava

per l’esquerra, el que m’ha preocupat.

I he volgut incorporar-me

i ara estic aquí, ben dret,

els quadrats de gres rellisquen,

el guix viu es menja la paret.

Les sento com treballen, han pres el passadís.

Han bloquejat la porta, no em deixaran sortir.

Els sobra l’energia, perseveren dins els nius,

me’n trec de les orelles, de la boca i els narius.

A casa hi tinc formigues, van aparèixer un matí.

Em falten al respecte, acabaran amb mi!

La Lògica no enganya, la Ciència ens porta aquí,

n’empasso moltes més de les que puc pair.