Criatura Dolcíssima

Criatura dolcíssima, que fores

la sola riba forta, un deix d’idea,

7

la mà que entre les meues perdurava!

7

la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava

i això era tot, i això era prou,

i els nostres cossos obraven en llur glòria

i els nostres cossos obraven en llur glòria

Érem hostes del bes i la insistència

i et sabia ma carn meravellada

i argument negador de la nostàlgia

i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dènou anys, i a punt la joia,

I esperança de mi en les teues galtes,

Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de vore dins els versos

I algú dirà de mi: heus ací un home

Que moria allarat en clars abismes.

Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,

La teua olor completa penetrant-me?

No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?