Esbarzers La Gossa Sorda

L’olor a podrit de València em posa
calent,
expulsat per l’arc de l’estació de
tren.
Sóc l’últim passatger a l’andana
dels teus ulls,
l’última “xusta” banyada, rosella
xafigada,
qui collons ha apagat la llum?
Carn de rodalia i AP7,
set voltes per setmana m’enamore del
teu peu esquerre i veig
com ens cau el cel damunt i amb el
dit del mig
l’aguante i el tire cap amunt,
ouyeah!!
A la punta de la llengua tenia un
tros de Venus
que m’ixia de la boca cada volta que
l’obria.
Quan isc a buscar l’alegria
No sé perquè acabe sempre en el teu
carrer.
Allí es sent una melodia...
Arrap de canyamel, carícia
d’esbarzers.
“Incar-me” un garrot i volar,
descivilitzar-me,
aprendre a estimar les tares, les
turbulències.
Cuidar als amics com em cuiden ells
a mi,
contar-nos les misèries amb formatge
pa i vi.
Esnifar la vida amb “turulo”
compartit,
Fer viatjar la llengua a través de
la vall que tens entre els pits.
Tot per la pàtria del teu cos,
arrugues, molles, pigues,
raconets ocults, cicatrius i
tatuatges.
Soltaves poesia en totes les
mirades,
jo tenia les entranyes plenes de
deixalles.
I a la punta de la llengua tenia un
tros de Venus
que m’eixia de la boca cada volta
que l’obria.
Quan isc a buscar l’alegria
No sé perquè acabe sempre en el teu
carrer.
Allí es sent una melodia...
Arrap de canyamel, carícia
d’esbarzers.