Els vels amants Joan Manuel Serrat

Els seus cabells el temps ha tornat
blancs.
Les seves mans, nervioses i
arrugades.
Els seus cabells el temps ha tornat
blancs
i un xic més trista la seva mirada.
S'estimen com jo voldria ser estimat
(si els costums que segueixo ho
permeten),
s'estimen com jo voldria ser estimat
quan la esperança comenci a estar
seca.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I recorden, com ahir,
les flors que van collir.
I s'agafen les mans
els vells amants.
Es miren i ho saben tot,
no els cal dir res, cap mot.
On els vells viuen es va aturar el
temps
amb el retrat que a la pared penja.
On els vells viuen es va aturar el
temps
després que es varem casar aquell
diumenge.
La ràdio antiga i el rellotge gran
i el cobretaula carregat de randes.
La ràdio antiga i el rellotge gran
que encara sona d'hora en hora amb
mandra.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I es bressolen cada nit
com dos infants petits.
I s'agafen les mans
els vells amants.
I es pregunten: «Estàs bé?
Avui no et fa mal res...?»
I per Sant Jordi ell li compra una
rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una
rosa
mai no ha oblidat aquesta data...
I pels carrers s'han perdut els
amants.
No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s'han perdut els
amants
amb una flor i la seva tendressa...