Abismes Auxili

Vull fugir d’aquesta ciutat,
el fum del plàstic m’ofega.
No tinc forces per a oblidar
i l’horitzó s’esdevé complicat
sense tu al meu costat.
No he alçat el cap, no puc mirar
què m’espera darrere del mar,
no suporte veure el final.
Viure sols el pas que ve, no més
enllà.
On està la llum que il·lumine algun
far
per a continuar?
Camí de l’abisme i et trobe,
vull alçar el cap.
Veient la caiguda no estic
tremolant. Qui sap,
tinc sensacions de poder volar.
Em sent victoriós a les portes del
fracàs.
Surt de City plàstic, fàstic a un
món patètic.
Consciències pre-dissenyades al seu
món sintètic
I dius que és dur parlar del futur,
doncs derribem un altre mur.
B  estic Abm tu Em sent segur.
I ara explota la meua ràbia en
I|forma de cançó.
Ràbia eterna si la impotència no ens
cura el mal,
ràbia eterna si en la mirada
s’atura el temps.
Crisi de la crisi individual si
l’individu,
crisi quan el cicle ens escolta el
cor.
Crisi de la crisi individual si
l’individu.
És una guerra eterna.
Camí de l’abisme i et trobe,
vull alçar el cap.
Veient la caiguda no estic
tremolant. Qui sap,
tinc sensacions de poder volar.
Em sent victoriós a les portes del
fracàs.
(         )
Hui per fi ha arribat el dia de
somriure-li a la vida.
Hui et trobe en el camí i es el nou
punt de partida.
Rebentem amb alegria, disfrutem de
la fugida.
Seguirem buscant la llum del far de
la rebel·lia.